Petons de xocolate

Els somnis i la realitat es fonen com la xocolata calenta. Un dia et despertes, amb fred al cos, però algú t’esguarda, algú t’espera, per donar-te la calor que necessites. Tu ho saps, però això que és realitat o un gran somni? 

Comencem pel principi. El primer que fem es agafar una olleta, una eina acollidora, que és com una caseta on es reflexa el que s’elabora, un menjar exquisit anomenat felicitat. Però no ens precipitéssim,encara hem d’afegir els ingredients. Primer de tot afegirem una bona llet. La llet es com la dolçor que desprèn els núvols quan els veus amb bona companyia. Aquesta companyia és un ingredient especial. Per últim, afegirem la xocolata, mm.. cada cop que penso amb ella se’m fa la boca aigua, com quan penso amb... Però la xocolata desfeta no és la mateixa sinó li afegim l’últim ingredient, ell, és el component final. Aquesta recepta només és pot fer quan estàs segura de que l’estimes. Compartir xocolata és un fet molt íntim. 

I.. això passa quan te n'adonés de que estàs asseguda a un sofà, al seu costat i els dos subjecteu dues tasses. Penses que és ell aquella persona que ha entrat per sorpresa a la teva vida, aquella que no saps com però ha fet màgia, que cada dia que passa i el mires, t'anima. T’ha fet feliç. Aquell que t’ha demostrat que els petits detalls són els que marquen la diferencia, com la xocolata. Ell és el component que falta per assolir la felicitat. El punt màgic és quan és fon la xocolata i la llet, quan és fa espès... Llavors és quan reps aquells petons de xocolata al coll, aquells petons que mm... 

Filosfoia cactus

Un dia em vaig despertar d’un son profund que havia durat molt i molt de temps. Me’n recordo com si fos ara: estava plàcidament adormida i, misteriosament, una forta ventada em va fer florir, de cop. Normalment aquesta mena de miracle de la natura comprèn un període de temps més o menys llarg; però, en el meu cas, no va ser així. Aquest fet va comportar que estigués ubicant-me durant un temps, patint dia rere dia, perquè ni tan sols sabia què faria. Res.

Amb el pas del temps, a mesura que comets errors i ensopegues un o més cops amb la mateixa pedra, t’adones que res no és com et pensaves. En la meva curta de vida de flor, em vaig adonar com era el món on vivia i el motiu pel qual vaig arribar on sóc ara. Després d’aquella ventada, la sort no em va tornar a somriure mai més: havia canviat el meu destí, si és que això és possible. Mentre contemplava la bonança del temps i em delectava per créixer, sempre hi havia alguna planta més gran i forta que em deixava en la penombra, que em negava la llum i l’escalfor del sol que tant anhelava, i no em permetia superar-me com a flor. Creia ingènuament que les altres m’ajudarien, que hi havia d’haver plantes amb bon cor; però, no... Algun cop, a l’atzar, un humà avorrit o enrabiat, triava alguna planta per aixafar-la, per arrencar-li la vida de cop, o bé fer-la morir lentament. S’apropava, amenaçador. Llavors, les flors del costat, egoistament, s’ho feien venir bé per aconseguir desviar la mirada humana cap a mi.

No passava ni un minut que no hagués d’aguantar un d’aquells menyspreus i marginacions. A la fi, em van aixafar tantes vegades que van aconseguir que, en comptes de morir sense lluitar, en lloc d’enfonsar-me i no fer-hi res, em construís una cuirassa. A partir d’aquell moment, el patiment que m’havien causat no es tornaria a repetir. És des d’aleshores que sóc un cactus.

                           

Júlia Albesa

Dibuix: Sara Herranz

Una romántica empedernida...

Des de pequeños nos engañan con esos amores de Disney, historias de amor con un príncipe y una princesa, una rosa o una corona o un zapato, la eternidad, una mirada que desencadena un amor a primera vista...o con las películas románticas que ponen las tardes de sábado y domingo en la televisión. 

Seamos realistas. Nadie vendrá corriendo bajo la lluvia a tu casa con un ramo de rosas para que le perdones, nadie estará a tu lado todos los días para ayudarte a superarlos más fácilmente, nadie te aguantará con tus defectos y te hará sorpresas cuando llegues a tu casa por la noche, nadie se te declarará con tu canción preferida y con cien velas dibujando un corazón, nunca recibirás todo lo que das, nadie te pintará "Tu y yo a tres metros sobre el cielo" en un puente, nadie...

Pero desgraciadamente, con cada palabra que escribo me cae una lágrima porque aunque sabiendo yo eso, me engaño día tras día creyendo que cuando menos me lo espere llegará este hombre de película, que me hará soñar, me hará tocar el cielo con la punta de mis dedos, congelará con sus besos el tiempo y con las yemas de sus dedos me acariciará mi espalda desnuda y me se quedarán los pelos de punta a causa de su presencia, me respirará con sus besos, me comerá toda para que mi gusto se quede en él para siempre...

Soy una enamorada empedernida que espera el fantasma de un príncipe verde, sentada y con un cigarro que se consume en su boca..

Dibujo de Sara Herranz

http://weheartit.com/entry/66523406