Màgic. Poques estrelles es dibuixen
a la nit. La lluna no es veu, està massa ocupada dansant amb la foscor. Enmig
de la pista, la pluja m’abrasa com el temps abrasa el rellotge. Un pam, dos
pams, tres pams de nas i la vida corre com un riu fins a la desembocadura. Les
mans a l’aire imitant el moviment del mar, mil encenedors il·luminen la foscor.
Comencen a sonar les primeres notes i un flaire d’esperança inunda el combat.
Els meus ulls es comencen a dilatar lentament i com un mag faig que es pari el
temps.
Les gotes d’aigua s’estavellen al
meu rostre, respiro poc a poc la màgia que produeixen uns vells músics que
toquen enmig de la plaça del poble. Com un nen petit desitjo deixar-me portar
pel vent, no es tan fàcil però primer has de començar a somiar per a què els
teus somnis es facin realitat. Sóc com una fulla, volo molt amunt fins a tocar
el cel amb la punta dels meus dits.
El meu cor batega al son de la
música. Desperto d’un profund somni. Cerco l’essència de l’amor, tan
màgic, tan diví. Danso la dansa de la nit. S’està acabant la música. La
tristesa s’entreveu als ulls dels músics. Acaba de començar un llarg viatge.
Nits amb Txarango.