Llegeix-me, si t'atreveixes...

Les 10.45h. “Un cafè amb llet” li dic a la cambrera. Pensant amb l'estomac, torno a cridar a aquella simpàtica dona. “Un croissant de xocolata” i amb això acabo de demanar la meva consumició. Ja saps que a mi les coses dolcetes m’agraden molt.

Les 10:50h. La cambrera em porta el meu cafè amb llet i el croissant de xocolata a la tauleta de la terrassa, on estava jo. L’espera d’una resposta que sé que no arribarà se’m fa eterna.

Les 11:00h. El cafè de les 11 li diré el meu nou amor. M’acosto a la tasseta per donar-hi un glop, l’amargor d’aquesta beguda se’m fa familiar. Els meus dits dansen monòtonament damunt la taula, fent sonar un sorollet que fa posar nerviós al més pacient.  T’espero. Consumint-me els nervis, em caragolo una cigarreta amb poca traça.

Les 11:10h. Per fi arribes. Et veig arribar amb el teu pal que et guia allí on vols anar. Avui t’has canviat les ulleres de sol, que tapen la teva mancança d’una forma descarada, però m’agrada com et queden, et donen un to misteriós i interessant. T’asseus i em dius que et demani el mateix que jo.

Les 11:15h. La cambrera torna amb la teva consumició. T’acostes silenciosament a la meva orella i em dius molt fluixet que et llegeixi l’últim que he escrit.

Les 11:17h. Obro la meva llibreta rosa fosc on guardo tots els meus secrets més íntims. Començo a llegir poc a poc, xiuxiuejant-te a cau d’orella cada mot.

 “Les teves mans femenines es despleguen a la meva espatlla, els teus dits es passegen per ella recorren cada un dels llocs més amagats, no s’aturen. Sense pressa van baixant, volen descobrir totes les meves pigues, les meves imperfeccions, volen saber quines zones són les més rugoses, quines les més llises, quines són les que em provoquen que els meus pèls s’aixequin. No estàs prou satisfet i acompanyes els teus dits amb els teus petons més dolços. Em desfaig. Escolto com el teu ritme cardíac s’accelera cada cop més. Tanques els ulls i et deixes emportar per la teva imaginació. Amb suavitat em toques els cabells, em desfàs la cua que tant et molesta. Et pares als meus llavis i mirant-nos fixament, em menteixes un altre cop, i em dius “T’estimo, Giulietta”.

11:30h. Aixeco la vista i et veig mirant a l’horitzó. Faig un altre glop al cafè. M’encenc la cigarreta, mal caragolada. Trec fum.

“ Em negava a estimar-te. Em negava a enamorar-me d’un somni que sé que mai es farà realitat. Però al final has enderrocat el mur que havia construït al meu cor. M’has guanyat.”

11:33h. M’eixugo una llàgrima que es deixava veure als meus ulls.

“ Ara et veig, t’observo des d’alluny, amb ràbia per no haver lluitat per tu, amb admiració per haver-ho aconseguit, amb decepció per haver-me rendit. Mai vam saber el que vam ser tu i jo. Encenc la radio i un cop més sona aquella cançó dels Catarres “Jo vull estar amb tu..”. Encara espero aquella resposta a totes les meves preguntes, als meus dubtes... tot i que dins meu sé que mai la rebré, l’esperança és l’últim que és perd. Irònicament et demano que oblidis qui no vaig ser, enamora’t, oblida’t de qui va jugar amb tu, juga a estimar, oblida qui et donava molts molts petons dolços, però no en tornis a donar, oblida’t amb qui et vas perdre per una ciutat, juga a perdre’t amb una noia bonica, oblida’t amb qui deixaves escapar les hores, gasta els teus minuts amb qui no et faci pensar amb el temps que et queda, oblida’t de totes les imatges que tens quan et despertaves al meu costa, viu cada segon de la teva parella. Oblida’m que mentre hi hagi algú que ho recordi ja n’és més que suficient.”

11:45h. Torno a encendre la meva cigarreta. Et miro i veig com tens la pell de gallina, t’acaricio.

“ Gràcies, ha sigut un plaer ser l’objecte de la teva mentida. T’estimo. Estic enamorada de tu. Però tranquil, el temps ja s’encarregarà de fer realitat la meva por, et convertiràs amb fum i inevitablement el vent te s’emportarà. L’últim beset dolcet.”

12:00h. No ets capaç d’obrir la boca, no tens paraules. Jo no tinc ganes de quedar-me on estic. Sense fer soroll, deixo diners i una bona propina. Agafo les meves coses, et beso als llavis. Surto corrents.

12:01h. Passa un cotxe sense mira. La Giulietta cau a terra inconscient. Ara ja ningú se’n recordarà. S’ha acabat.

Es ven amor.

Obro la porta i veig que el llit m’espera. M’enterro entremig de centenars de mantes que m’esperen per donar-me calor. Configuro l’alarma al rellotge digital que habita silenciosament a la meva tauleta de nit. 7:15. Demà m’espera un llarg dia. Examen de Castellà a última hora i penso “ Qui ha sigut el llest que ha pensat de fer un examen a les 13:45?”, no em capfico més i me’n vaig a dormir.

Apago el despertador. El seu so es posa dins del meu cap com un martell, no ho suporto. Em vesteixo amb poques ganes i emprenc amb un somriure irònic el nou dia. Surto de casa i veig que algo ha canviat, però no hi poso gaire atenció. Espero al meu xicot amb els braços oberts, com cada matí, per donar-me una fort abrasada, però no. Avui deu ser un dia diferent perquè veig que entre les seves mans guarda un present. Amb un gran somriure me l’entrega. Sorpresa, li agraeixo amb un petó dolcet com a ell li agraden. No entenia res. Passa el matí. He acabat de fer l’examen, que malament que m’ha anat. Torno a casa i només veig les botigues amb decorats florits i plens de cors. Ofertes per a qui i per allà. Nois amb rams de flors a les mans. M’he perdut quelcom? 

Després d’un llarg dia arribo a casa desconcertada. Obro l'ordinador, com de costum, l’avorrida monotonia suposo. Em pensava que eren més deures del  professor de literatura catalana, però no. Era un correu del meu xicot. L’obro.

“Júlia això no té sentit. Avui t’he portat un regal i només rebo un simple petonet dolcet. Jo t’estimo, m’enamoren els teus somriures sense sentit, els teus petonets dolços em fan tornar boig, m’encanta quan deixes anar paraules romàntiques però incoherents pel moment, m’agrada quan cantes cançons dels Catarres, la il·lusió que hi poses cada dia per sorprendrem, per trenca la monotonia que tu tan odies. Però avui he despertat d’aquest utòpic somni. No m’estimes i m’estàs fent mal poc a poc. Entre llàgrimes t’escric que això no pot seguir així. Ho sento, però no puc estar amb tu. Adéu, petita.”

Els meus ulls oberts com taronges llegeixen aquestes dures paraules mentre que el meu cap s’està tornant boig. No estic entenent res. Entro al facebook i veig que avui és Sant Valentí.