dijous, 13 de febrer de 2014

Es ven amor.

Obro la porta i veig que el llit m’espera. M’enterro entremig de centenars de mantes que m’esperen per donar-me calor. Configuro l’alarma al rellotge digital que habita silenciosament a la meva tauleta de nit. 7:15. Demà m’espera un llarg dia. Examen de Castellà a última hora i penso “ Qui ha sigut el llest que ha pensat de fer un examen a les 13:45?”, no em capfico més i me’n vaig a dormir.

Apago el despertador. El seu so es posa dins del meu cap com un martell, no ho suporto. Em vesteixo amb poques ganes i emprenc amb un somriure irònic el nou dia. Surto de casa i veig que algo ha canviat, però no hi poso gaire atenció. Espero al meu xicot amb els braços oberts, com cada matí, per donar-me una fort abrasada, però no. Avui deu ser un dia diferent perquè veig que entre les seves mans guarda un present. Amb un gran somriure me l’entrega. Sorpresa, li agraeixo amb un petó dolcet com a ell li agraden. No entenia res. Passa el matí. He acabat de fer l’examen, que malament que m’ha anat. Torno a casa i només veig les botigues amb decorats florits i plens de cors. Ofertes per a qui i per allà. Nois amb rams de flors a les mans. M’he perdut quelcom? 

Després d’un llarg dia arribo a casa desconcertada. Obro l'ordinador, com de costum, l’avorrida monotonia suposo. Em pensava que eren més deures del  professor de literatura catalana, però no. Era un correu del meu xicot. L’obro.

“Júlia això no té sentit. Avui t’he portat un regal i només rebo un simple petonet dolcet. Jo t’estimo, m’enamoren els teus somriures sense sentit, els teus petonets dolços em fan tornar boig, m’encanta quan deixes anar paraules romàntiques però incoherents pel moment, m’agrada quan cantes cançons dels Catarres, la il·lusió que hi poses cada dia per sorprendrem, per trenca la monotonia que tu tan odies. Però avui he despertat d’aquest utòpic somni. No m’estimes i m’estàs fent mal poc a poc. Entre llàgrimes t’escric que això no pot seguir així. Ho sento, però no puc estar amb tu. Adéu, petita.”


Els meus ulls oberts com taronges llegeixen aquestes dures paraules mentre que el meu cap s’està tornant boig. No estic entenent res. Entro al facebook i veig que avui és Sant Valentí. 

1 comentari :

  1. Que bonic Julia!!
    La veritat es que San Valentí es un invent materialista que ens fa creure que per regalar un ram de flors estimem o sentim més.
    Un petonet guapisima♥
    www.mrsbluejeans.blogspot.com

    ResponElimina